Espai Sagrat

1 Reis 8, 1-7.9-13

Llavors Salomó va convocar prop seu, a Jerusalem, els ancians d'Israel, tots els caps de les tribus i els principals dels llinatges d'Israel, per traslladar l'arca de l'aliança del Senyor des de la ciutat de David, que és Sió. Tots els homes d'Israel es reuniren vora el rei Salomó per a la festa del mes d'etanim, que és el mes setè. Quan tots els ancians d'Israel hagueren arribat, els sacerdots van prendre l'arca. Amb l'arca del Senyor pujaren la tenda del trobament i tots els objectes sagrats que contenia. Tot ho portaven els sacerdots i els levites. El rei Salomó, amb tota l'assemblea d'Israel reunida vora seu davant l'arca, va sacrificar moltons i vedells en tanta quantitat que no es podia comptar ni calcular. Els sacerdots van portar l'arca de l'aliança del Senyor al seu lloc, a la cambra interior del santuari, al lloc santíssim, sota les ales dels querubins. Els querubins, en efecte, desplegaven les ales cap a l'indret de l'arca i cobrien l'arca i les seves barres. Dintre l'arca només hi havia les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a l'Horeb, quan el Senyor va pactar amb els israelites, després que sortissin del país d'Egipte.
Quan els sacerdots hagueren sortit del lloc sant, el núvol va omplir el temple del Senyor. Els sacerdots no hi podien oficiar. El núvol ho impedia, ja que la presència gloriosa del Senyor havia omplert el seu temple. Llavors Salomó va dir:
- Tu, Senyor, has dit que vols habitar en la foscor. Per això t'he construït una mansió esplèndida, un lloc on habitis per sempre.

• "El Senyor vol habitar en la foscor"
  L'estil literari d'aquest text és el "d'història sagrada": el poble d'Israel mira cap al darrera, i recorda els esdeveniments importants de la seva història, sempre a la llum de la fe.
  En aquest cas ens trobem amb lo que avui podríem dir un gran esdeveniment de religiositat popular: els ancians, els sacerdots, els levites i tot el poble, portant davant el rei i després al temple solemnement, podem imaginar que amb càntics rituals, els "sagraments" del judaisme d'aquell temps: l'arca on hi havia les taules de la llei.
  Trobem una tensió: l'home vol construir un lloc "digne de Déu", on el pugui oferir sacrificis, lloar i alabar, expressar la seva fe... Això és la necessitat humana de la "litúrgia", de tenir objectes materials i fer actes "sagrats" que d'alguna manera ens recordin i ens refereixin a Déu. Però Déu s'estima més habitar en el "núvol fosc", on l'home, tot i el seu desig (que al final es pot corrompre fàcilment en desig de cosificació i manipulació de Déu), no hi pot accedir.
  En la tensió entre el col•lectiu i l'individual en la fe, on em sento més còmode? I entre la sacramentalitat i la interioritat...?
  És important que ens anem adonant del nostre "estil de creure", sense menysprear els altres; si és honest i profund, possiblement és allà on i com Déu se'ns vol comunicar personalment. De l'enorme calaix de pràctiques espirituals, no tenim perquè fer servir tot. Aprenem què és lo que li va bé a la nostra fe i al nostre creixement, i practiquem-lo.

  Lluís Muñoz, s.j.