Espai Sagrat

Lluc 24, 13-35

Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà:
- De què parleu entre vosaltres tot caminant?
Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
- Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?
Els preguntà:
- Què hi ha passat?
Li contestaren:
- El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas.
Aleshores Jesús els digué:
- Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?
Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:
- Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre:
- No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir:
- Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!
També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

• Heus aquí que avui se'ns proposa pregar amb l'episodi dels deixebles d'Emaús. Si no pots fer-ne contemplació o simplement prefereixes meditar-lo, t'ofereixo tres punts per vertebrar el teu discurs.

  1r punt. "Mentre conversaven i discutien..." (24,15) Els deixebles estan afectats pels esdeveniments, per la realitat: no són insensibles. Però la seva mirada és exterior, no miren la realitat amorosida per l'esperit, sinó des de les pròpia sensibilitat, indefectiblement egoista. Quina és la teva mirada del món? El mires amb els teus ulls o amb els ulls de l'Esperit? Demanes ferventment la sensibilitat de Crist?

  2n punt. "Ells van insistir-li amb força, dient-li: ‘queda't amb nosaltres'" (24,29). Allí on intueixes que se't mostra Crist, cal que de la teva part formulis el desig de restar-hi. En aquelles experiències on reconeixes un creixement en l'evangeli, cal que vulguis perseverar-hi. Si et conformes amb la fe que vius, mica en mica l'aniràs perdent. Vius un clima interior de creixement o, per contra, d'anar fent? Quin horitzó hi ha en la teva vida amb Crist? Te'l prens seriosament?

  3r punt. "El nostre cor s'abrusava" (24,32). Viure la fe té com un dels primers fruits una alegria profunda, un excés d'amor rebut que ens fa lliures de perseguir satisfer el nostre egoisme. Per tu, és una alegria la fe? És consol i repòs? És força i missió?

  David Badia