«Senyor de l'eternitat, sabem que el nostre temps s'encalma a la teva presència. Creiem que no es perd ni un sol instant de dolor o d'espera, d'alegria o de fatiga. Altrament, nosaltres mateixos ens esvairíem amb els moments que passen» (Lluís Espinal).
És la por allò que mata la meva llibertat i fa que m'aferri a l'autoritat, a la seguretat, a allò que conec des de sempre. Demano coratge per a poder trencar amb tot allò que no em deixa estimar amb llibertat.
Prenc consciència de les darreres hores o dels darrers dies viscuts. Recordo aquells bons moments en què m'he sentit ple i feliç. Però també d'aquells en què ha aparegut l'ombra de la tristesa. És la meva vida, i n'estic agraït.
Els deixebles que seguiren a Jesús per la Galilea i la Judea també se'ls gelà el cor, i es disposaren a tornar a casa seva avergonyits i angoixats; plens de tristesa i confosos per la manca d'esperança marxaren alguns cap a Emmáus, sense prendre consciència que aquell que havia mort, aquell que creien encara mort, es trobava entre ells.
El misteri més obscur de la fe esdevé, a la vegada, en la senyal més brillant d'una esperança sense límits ni fronteres; la mort de Déu en Jesucrist és, a la vegada, l'expressió de la seva radical solidaritat amb nosaltres, amb el nostre destí. A través del naufragi del divendres sant i del silenci del dissabte sant, els deixebles foren disposats a poder comprendre qui era Jesús i què significava el seu missatge, el seu evangeli.
Rubén García, sj.
A cau d'orella confio al meu Amat tot allò que porto al cor.
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant,
com era en un principi, ara i sempre,
pels segles dels segles. Amén
