Espai Sagrat

Joan 5, 1-16

En ocasió d'una festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu:
- Vols curar-te?
El malalt li respongué:
- Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo.
Jesús li diu:
- Aixeca't, pren la teva llitera i camina.
A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.
Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit:
- Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera.
Ell els respongué:
- El qui m'ha posat bo m'ha dit: "Pren la teva llitera i camina."
Li preguntaren:
- Qui és l'home que t'ha dit: "Pren la teva llitera i camina"?
Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué:
- Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors.
Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.

• Estem, altra vegada, davant la impotència de l'home. Porta anys estirat al costat de la piscina en una esperança, mig desesperada, perquè ningú no l'ajuda. I per què al costat de la piscina?. Perquè periòdicament saltava un doll d'aigua que, segons les creences jueves, era el record de la llei, la llei que havia estat camí i salvació pel desert. I llavors, davant d'aquest raig intermitent, el primer que baixava l'aigua, era curat. Tenim, doncs, algú que vol curar-se, però és impotent. Desesperança del paralític: ni tan sols la llei donada per Moisès i figurada aquí per l'aigua de la piscina, pot treure'l de l'abandó en què es troba.

  Esperança del paralític: reconeixement de la pròpia impotència, reconeixement de la impotència de la llei per salvar... i, des d'aquests reconeixements, la trobada amb la persona de Crist i el diàleg sincer amb ell.

  El paralític vol curar-se. L'home, que, sense deixar de reconèixer el seu mal, no es tanca, sinó que aspira a la salvació, sense saber-ho està ja en el camí de la fe. La meva impotència és real, però és més real la Presència i l'Amor de Crist en la meva història. Ho creiem?.

  Jaime Roig, sj.