En moltes cultures, quan hom entra en presència de Déu s'ajuda d'algun signe: descalçar-se, agenollar-se, obrir els braços, pronunciar en veu baixa una frase. Busco aquell signe que més m'ajudi a expressar que em poso a la seva presència.
Demano la gràcia d'alliberar-me per uns moments d'allò que m'ofega i no em deixa respirar profundament. Ell em vol lliure, amb una llibertat que ni puc imaginar.
Com em sento, avui? Estic particularment cansat, estressat o deprimit? Quin és l'origen d'aquests sentiments? Els confio al Senyor de la Vida.
Marc 2, 1-12
Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafarnaüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula. Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític:
- Fill, et són perdonats els pecats.
Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: ?Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu??
A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué:
- Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: "Et són perdonats els pecats", o bé dir-li: "Aixeca't, pren la llitera i camina"? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.
Llavors diu al paralític:
- T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.
Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien:
- No havíem vist mai res de semblant.
Però els lletrats (els «escribes») amb els seus llibres, saben que només Déu pot perdonar el pecat. Intueixen que aquest estil acabarà amb el Temple sagrat de Déu i els seus sacrificis pel pecat. Jesús no només perdona, sinó que perdona a «casa», prescindint del Temple, el lloc del sacrifici propiciatori pel pecat. Això no ho poden entendre els «mestres de la llei» que asseguts (mentre el poble està apinyat v.2 i 6) contemplen l'escena. En el seu cor declaren Jesús blasfem. Ells que són l'autoritat neguen tota autoritat a Jesús. Jesús no només reconcilia el cor del pecador, sinó que coneix el cor del escribes. Es van mostrant dues maneres de situar-se davant Déu que esdevenen irreconciliables.
El text és una confessió de fe de la comunitat cristiana que veu en el Crist la nova i definitiva reconciliació que Déu ha donat als homes. Marc invita els lectors cristians a entusiasmar-se amb aquest home, que quedin «astorats i lloïn Déu» com fan els personatges del relat, per la nova autoritat que ens arriba en Jesús, dient: «Mai de la vida no havíem vist una cosa com aquesta». S'està predicant una «bona nova» impensable: ja no hi ha motiu perquè l'home sigui esclau del seu passat. En Jesús, pot carregar la seva llitera i caminar lliure.
Francesc Riera, sj.
M'imagino Jesús davant meu i parlo amb ell com un amic ho fa amb un altre amic. Obrint-li el cor, li comunico tot allò que porto dins.
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant,
com era en un principi, ara i sempre,
pels segles dels segles. Amén
