Sento l'escalf de Déu. El puc experimentar si m'aturo enmig de les preocupacions de la vida. Ell m'acompanya sempre.
Demano fer de la meva vida un cant de lloança. Que tota la meva vida sigui benedicció per a Déu i per als altres. Reposo en les seves mans per a ser transformat en do seu.
Prenc consciència de les meves potencialitats i en dono gràcies. Però també dels meus impediments i centraments, en demano perdó.
Lluc 18, 9-14
A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
- Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."
Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."
Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Assaboreixo una estona aquesta pregària i, si tinc dos dits de front, m'adonaré que allà al darrere hi ha un publicà, un d'aquests que jo menystinc. Me n'hi vaig, i escolto el que diu, i ho repeteixo humilment. Llavors sento la veu de Jesús que diu: Aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre.
Que sóc pecador ja ho sé, ja ho tinc experimentat. Doncs ¿per què he començat a fer pregària com el fariseu? ¿És que el Pare alguna vegada m'ha retret els pecats? ¿És que no m'acull i m'anima cada vegada que m'he descobert pecador?
Toni Riera, sj.
Allò que he après, allò que encara no veig clar... tot ho comparteixo amb Jesús, que al meu costat no deixa un sol moment d'escoltar-me i acollir-me amb un amor infinit.
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant,
com era en un principi, ara i sempre,
pels segles dels segles. Amén
